TONUCCI. Un model transmissiu o un model constructiu?

Francesco Tonucci, mestre y pedagog expert, ens exposa diferents models d'escola i d'ensenyament, també tracta els temes des de la seva pròpia experiència i ens planteja diverses opcions i opinions clares del mètode d'ensenyament que existeix avui dia i que el qual és un frau complet.

Abans d'explicar els models ens posarem en situació.

Al món de l'ensenyament hi ha una gran disconformitat a tots els nivells i per part de tots els "integrants" que el formen. Els pares pensen que els fills no aprenen suficient, i que tot es culpa de l'escola que és on els han d'ensenyar, suggerint que temes que s'imparteixen no són adequats i que el ritme hauria de ser més accelerat. D'altra banda del govern per dir-ho d'alguna manera, pensa més en les estadístiques i en el gast econòmic que en la necessitat real de l'escola,i es donen programes fàcils d'executar sense pensar en si funciona o no ( el mestre parla i els nens escolten ) i així no poden demanar més facilitats o materials per ampliar l'educació, pretenguen així que els mestres hagin de fer miracles amb amb els poc que tenen i que a demés sigui una feina eficaç, procurant donar tot el temari amb el temps proporcionat. Sense cap altre remei els mestres amb tota aquesta pressió i sense cap altre ajuda fan el que els hi manen. Però i els alumnes??

( Foto extraída de pixabay )

Per entendre realment d'on provenen tots aquests problemes hi ha que fer una explicació breu però més a fons sobre l'educació que hi ha hagut i que per desgràcia segueix a les aules.

Per una banda tenim el model transitiu que d'alguna manera seria una mica el que hi ha avui en dia.

En aquest model el mestre representa la part de la total saviesa aprofitant un mètode de lliçó que es basa en la sorpresa i la novetat que li ho garanteix, i l'alumne es com una fulla en blanc que amb el que ensenya el mestre s'ha d'anar omplint simplement memoritzant i reproduint.

Proposa que el mestre tingui una lliçó concreta y ja que els alumnes no tenen cap nivell de coneixement i el que puguin aportar no servirà per a res se'l hi prohibeix portar qualsevol objecte de l'exterior de l'escola que simplement els pot distreure i limita les relacions d'aprenentatge entre el professor i l'alumne exclusivament, ja que com tots els alumnes són iguals i cap sap res no es poden aportar res de profit. Dins la clase pot haver-hi algun nen que presenti alguna minusvalidesa per tan per què no sigui un obstacle per l'aprenentatge dels demés alumnes s'exclouen de la clase i el mestre li dóna tota la responsabilitat del seu aprenentatge a un especialista que s'encarregués de ells.

D'una altra banda Tonucci ens proposa l'ensenyament constructiu.

És aquest el mestre no és el que ho sap tot, però si sap com mourer-se per proporcionar a l'alumne tot allò que necessiti i orientarlo de la millor manera possible, i l'alumne per la seva part no és un full en blanc, és una persona plena de coneixements que ha anat adquirint fins a arribar allí i encara que té molt que aprendre també pot ensenyar molt. Es posa a l'abast tant de l'alumne com dels familiars que puguin i vulguin ajudar una lliçó on el nen el principal protagonista, el mestre proposa activitats i proporciona materials molt propers perquè el nen pugui conèixer milers de camps i així afavorir tant l'aprenentatge cultural com el desenvolupament d'altres capacitats com per exemple l'artística.

En aquests model tots els alumnes content per igual, i per això en compte d'excloure aquells que presentin alguna dificultat, amb l'ajuda d'un especialista, s'adapta la lliçó totalment a l'alumne i se li facilitat el que sigui necessari per millorar la seva evolució en l'àmbit escolar.

Dins la lliçó contem amb moltes activitats perquè el nen interactuï i no només es tracti de que el mestre parli i ells escoltin. Es proposen lectures d'uns als altres, sel'incita a contar que és allò que més els hi agrada per exemple i així fomentar la capacitat de parlar en public i de la comunicació entre si... i milers d'activitats més on el nen mostra els seus coneixements i absorbeix els dels altres.

Com a personal conclusió de tot això esmentat crec que el segon mètode seria el més adequat per al millor aprenentatge de cara l'alumne, els mestres haurien de treballar molt més i involucrar-se totalment amb els seus alumnes, cosa que no hauria de suposar un problema, ja que qui és mestres és el que ha de fer, però el gran problema no emergeix dels mestres, sinó d'aquells que manen al país i que en ve de pensar en alumnes pensen em institucions, i en ve de pensar en millorar els currículums pensen en com fer per gastar el menys possible sense que paregui que nens són el que menys importa. Si realment ens penses amb els nens, es desfaria per complet aquest sistema i es faria un de nou, estudiant bé totes les possibilitats i comptant amb els recursos que siguin possibles i tinguent en compte als mestres i a la família com a integrants de l'educació que són, a partir d'allí implantar- lo de la millor manera possible, i anar modificant-lo per la seva pròpia millora no segons el partit que governi intentant perjudicar el menys possible a l'alumne.

Ja que això queda més que lluny, hauríem de començar canviant nosaltres, els futurs mestres, conscienciar a cada un dels estudiants i a la vegada fer canviar d'idea als més veterans. Que si l'escola no és bona que almenys els educadors siguin de qualitat.


Aquí podem trobar un article molt interesan per saber una miqueta més del pensament de Tonucci.

Imatge propia. Instagram.

Quien y como se debería educar?

<< Todos los niños, jóvenes y adultos, en su condición de seres humanos, tiene derecho a beneficiarse de una educación que satisfaga sus necesidades básicas de aprendizaje en la aceptación más noble y más plena del término, una adecuación que comprenda aprender y asimilar conocimientos, a hacer, a vivir con los demás y a ser. Una educación orientada a explotar los talentos y las capacidades de cada persona y desarrollar la personalidad del educado, con objeto de que mejore su vida y transforme la sociedad>>

Un mensaje así claro y conciso es el que se daba en el Foro Mundial sobre la educación de Dakar ( UNESCO, 2000), igual que en muchos otros sitios, pero la pregunta es ¿Quién tiene la “obligación” de dar esta educación, la escuela o la familia?

La escuela siempre se ha ocupado de proporcionar la educación en el ámbito del conocimiento en cultura general y la familia en el ámbito moral por decirlo de alguna manera.
Hoy en día la escuela y la familia son dos cosas que están mucho más que relacionadas, forman parte de un mismo concepto y por lo tanto debería ser necesario que actuaran al mismo compás pero es algo que todavía no acaba de estar claro. Muchos de los padres creen que la educación empieza y acaba en el colegio, pero no son conscientes de que un niño al fin y al cabo pasa más tiempo en su casa, por lo cual para empezar a cambiar la educación hay que cambiar a los educadores. Debería repartirse de una manera equitativa y siempre relacionada la educación en todos sus contextos ya sea como educación formal o informal puesto que nos formamos a partir de todas las experiencias que recibimos en la vida. Porque en todos sus contextos? Porque puede que en el ámbito familiar no se quiera, no se pueda o no se sepa educar al niño, y en ese caso siempre quedaría por lo menos en las manos de la escuela ( que no es poco ) y el niño no saldría perjudicado, que es al fin y al cabo el que realmente importa.

Una vez solucionado el problema de “quien debe educar” habría que enfocarse en “ como se debe educar”.

La forma educativa que se ha vivido en los últimos años  a sido el “ Saber por saber” osea que el alumno memoriza el temario con el fin de desarrollar los conocimientos en una prueba, y no para poder aplicarlos, o con la intención de que estos conocimientos serán imprescindibles para acceder a la universidad, pero esta mas que demostrado que no es una enseñanza completa para el alumno.
Esta forma educativa debe ser cambiada inmediatamente por el “ saber para saber hacer” o lo que es lo mismo una educación que priorice los conocimientos sobre su capacidad para ser aplicados en la práctica, ya que con el “saber por el saber” estamos privando a muchísima gente de un futuro productivo, y se les esta etiquetando como “fracasados”.

Creo que la educación es un derecho de todos y para todos sin tener en cuenta cual sea su objetivo secundario como el de seguir con una formación universitaria o trabajar en un negocio familiar, el alumno debe salir de la escuela con unos conocimientos igual de prácticos en cualquiera de los entornos en el que decida aventurarse, y en la manera de afrontar la vida en el día a día.

Tot comença aquí...

Benvolguts lectors:

Em dic Rosa i soc alumne del Grau d'educació primària a la universitat de les Illes Balears, en concret a la seu d'Eivissa.

Avui començo el que serà un bloc dedicat a al aprenentatge y a la creativitat de una futura mestre, el qual forma part de l’assignatura de bases didàctiques i disseny curricular.

Vos espero a cada entrada per aprendre una miqueta més sobre l’educació.

Endavant!